Mecanoscrit del Segon Origen (fragments)
I al cap de ben poques hores tots dos van saber que procedia d'un altre món. També aquest cop va ser de Dídac qui descobrí l'intrús, potser perquè precedia l'Alba al moment d'anar a sortir de la protecció del marge al llarg del qual havien anat avançant per la banda de sota.
La criatura, puix que difícilment se n'hauria pogut dir un home, s'amagava darrera un munt d'herbes, en un extrem de l'hort, i semblava que vigilés la masia. D'esquena, tal com la veien, tenia l'aparença d'una espècie de pigmeu al qual hagués crescut un coll molt llarg i, al capdamunt, una protuberància en forma de pera invertida, o sia amb la part de dalt considerablement més gruixuda, més ampla, que la part de baix. No se li distingien ni pèls ni cabells i la pell, rosada com la d'un garrí, feia una impressió desassossegadora de nuesa. De fet, hi anava, de despullada. Tenia unes cames, o potes, lleugerament tortes i robustes, i els braços, un dels quals repenjava en el munt d'herbots, semblaven, comparativament, llargs i prims. De l'indret on la pera del cap començava a aprimar-se, li sortien uns petits apèndixs en forma tubular que no paraven de bellugar-se. Es van imaginar que podien ser unes antenes.
(...)
La criatura, puix que difícilment se n'hauria pogut dir un home, s'amagava darrera un munt d'herbes, en un extrem de l'hort, i semblava que vigilés la masia. D'esquena, tal com la veien, tenia l'aparença d'una espècie de pigmeu al qual hagués crescut un coll molt llarg i, al capdamunt, una protuberància en forma de pera invertida, o sia amb la part de dalt considerablement més gruixuda, més ampla, que la part de baix. No se li distingien ni pèls ni cabells i la pell, rosada com la d'un garrí, feia una impressió desassossegadora de nuesa. De fet, hi anava, de despullada. Tenia unes cames, o potes, lleugerament tortes i robustes, i els braços, un dels quals repenjava en el munt d'herbots, semblaven, comparativament, llargs i prims. De l'indret on la pera del cap començava a aprimar-se, li sortien uns petits apèndixs en forma tubular que no paraven de bellugar-se. Es van imaginar que podien ser unes antenes.
(...)
I estirats a terra, darrera el parapet del marge per damunt del qual ben just si gosaven espiar, tot i que uns quants rebrots d'una olivera desapareguda dissimulaven llur presència, van anar observant l'estranya criatura, tan immòbil com ells. Tots dos anaven armats, l'Alba amb el màuser, però el descobriment de l'intrús era tan recent i inesperat que les mans encara li tremolaven massa perquè s'atrevís a disparar. D'altra banda, estava encuriosida i el desconegut, observà, no duia armes de cap mena. Després, però, va veure que s'havia equivocat.
Perquè, a la fi, la criatura es va moure i féu una correguda cap a l'altre extrem de l'hort, on s'aplanà a frec de les plantes que hi creixien. Va ser aleshores que tots dos van veure l'objecte que duia a les mans i que un breu llampec, en incidir-hi el sol, delatà. Sense això, no se n'haurien adonat, puix que devia ser una cosa rodona o aplanada, sense culata ni canó, per menuts que fossin.
En aquell moment va comprendre que l'hauria de matar.
Perquè, a la fi, la criatura es va moure i féu una correguda cap a l'altre extrem de l'hort, on s'aplanà a frec de les plantes que hi creixien. Va ser aleshores que tots dos van veure l'objecte que duia a les mans i que un breu llampec, en incidir-hi el sol, delatà. Sense això, no se n'haurien adonat, puix que devia ser una cosa rodona o aplanada, sense culata ni canó, per menuts que fossin.
En aquell moment va comprendre que l'hauria de matar.
****
—Endavant, endavant! — cridava.
Nosaltres ens arrossegàvem per sota la riba, darrera la pila de morts.
—Endavant!
Però els fugitius ja estaven a punt de desbordar-nos. Les metralladores, des de llurs indrets privilegiats, els segaven com un camp de blat. El nostre oficial, envaït per una còlera suïcida, es posà dempeus. Exposat a les bales, sense preocupar-se’n, cridava, insultava...
Alguns homes s’havien aturat i atacaven els tancs amb botelles explosives. D’altres descarregaven sobre les dures closques de metall tot llur arsenal de bombes de mà.
Jo no havia vist mai una confusió semblant. Un dels tancs, tocat, es quedà clavat on era i començà a fumejar. Els altres prosseguiren llur causa. També nosaltres, ara, ens disposàrem a córrer. Darrera els tancs, enmig d’un núvol de pols, feia la seva aparició la infanteria enemiga.
Els oficials que comandaven les primeres línies d’assaltants se’ns reuniren. Entre dos d’ells i el nostre tinent hi hagué un intercanvi ràpid i irat de paraules. Tots tres semblaven massa excitats per a pensar a protegir-se, i un alferes, un home barbut i sòlid, de sobte, quan anava a parlar, va quedar-se amb el gest penjat. Després, s’esfondrà de bocaterrosa.
Un comissari acudí corrents.
—Cal avançar! —cridà—. Les ordres són d’avançar!
Darrera unes pedres hi havia un grup d’homes. De tant en tant, un d’ells abandonava la magra protecció i s’atansava als tancs. Queia. Els altres retrocedien una mica i repetien la maniobra. Tenia quelcom de fascinant. Els tancs, a poc a poc, acabaren cedint a aquella obstinació. Ja només en quedava un.
En les línies enemigues que seguien pogué observar-se un moment d’indecisió. Això ens enardí. Les nostres forces, però, havien sofert pèrdues considerables, i davant nostre es dreçava tota una muralla d’homes. Però ja arribaven novelles onades de companys, sortits no sé d’on, tinguts en reserva en qui sap quines altres trinxeres, perquè tot aquell sector era una veritable ciutat subterrània.
Reforçats per aquesta sang fresca, anàrem els uns a l’encontre dels altres, moguts per un impuls irresistible que ens feia cridar com damnats. Les metralladores ara havien emmudit. L’artilleria batia encara el camp, però els projectils queien lluny, sobre les trinxeres. Nosaltres érem en terra de ningú i avançàvem amb la baioneta enfilada al capdamunt del fusell, lleugerament marejats per una estranya, doclça i horrible excitació. Al nostre darrera se sentiren amenaces, i uns trets, però no vaig pas girar-me a veure què passava.
Entràrem en contacte. Mai no havia ni sospitat l’horror d’un combat cos a cos. Entre una barreja indescriptible de cossos i pols i crits i gemecs, portàvem a cap, uns i altres, la gesta carnissera. Es feia difícil de distingir entre amics i enemics, però una mena d’intuïció exasperada ens duia a colpejar, a ferir en bon indret. [...]
(De Cendra per Martina, 1965, p. 104-105)
Nosaltres ens arrossegàvem per sota la riba, darrera la pila de morts.
—Endavant!
Però els fugitius ja estaven a punt de desbordar-nos. Les metralladores, des de llurs indrets privilegiats, els segaven com un camp de blat. El nostre oficial, envaït per una còlera suïcida, es posà dempeus. Exposat a les bales, sense preocupar-se’n, cridava, insultava...
Alguns homes s’havien aturat i atacaven els tancs amb botelles explosives. D’altres descarregaven sobre les dures closques de metall tot llur arsenal de bombes de mà.
Jo no havia vist mai una confusió semblant. Un dels tancs, tocat, es quedà clavat on era i començà a fumejar. Els altres prosseguiren llur causa. També nosaltres, ara, ens disposàrem a córrer. Darrera els tancs, enmig d’un núvol de pols, feia la seva aparició la infanteria enemiga.
Els oficials que comandaven les primeres línies d’assaltants se’ns reuniren. Entre dos d’ells i el nostre tinent hi hagué un intercanvi ràpid i irat de paraules. Tots tres semblaven massa excitats per a pensar a protegir-se, i un alferes, un home barbut i sòlid, de sobte, quan anava a parlar, va quedar-se amb el gest penjat. Després, s’esfondrà de bocaterrosa.
Un comissari acudí corrents.
—Cal avançar! —cridà—. Les ordres són d’avançar!
Darrera unes pedres hi havia un grup d’homes. De tant en tant, un d’ells abandonava la magra protecció i s’atansava als tancs. Queia. Els altres retrocedien una mica i repetien la maniobra. Tenia quelcom de fascinant. Els tancs, a poc a poc, acabaren cedint a aquella obstinació. Ja només en quedava un.
En les línies enemigues que seguien pogué observar-se un moment d’indecisió. Això ens enardí. Les nostres forces, però, havien sofert pèrdues considerables, i davant nostre es dreçava tota una muralla d’homes. Però ja arribaven novelles onades de companys, sortits no sé d’on, tinguts en reserva en qui sap quines altres trinxeres, perquè tot aquell sector era una veritable ciutat subterrània.
Reforçats per aquesta sang fresca, anàrem els uns a l’encontre dels altres, moguts per un impuls irresistible que ens feia cridar com damnats. Les metralladores ara havien emmudit. L’artilleria batia encara el camp, però els projectils queien lluny, sobre les trinxeres. Nosaltres érem en terra de ningú i avançàvem amb la baioneta enfilada al capdamunt del fusell, lleugerament marejats per una estranya, doclça i horrible excitació. Al nostre darrera se sentiren amenaces, i uns trets, però no vaig pas girar-me a veure què passava.
Entràrem en contacte. Mai no havia ni sospitat l’horror d’un combat cos a cos. Entre una barreja indescriptible de cossos i pols i crits i gemecs, portàvem a cap, uns i altres, la gesta carnissera. Es feia difícil de distingir entre amics i enemics, però una mena d’intuïció exasperada ens duia a colpejar, a ferir en bon indret. [...]
(De Cendra per Martina, 1965, p. 104-105)
